Autor: Joan Margarit i Consarnau
 

La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmament.
Sento remors de bèsties creuant el sotabosc.
Els arbres, l’horitzó: tot és en ordre.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
però no té aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d’escombraries, les estrelles.

“Misteriosament feliç”, 2008