Mirada a la Terra Alta

Autor: Norbert Orobitg Carné
Aquest poema l'interpreta: Anna Gabernet
Fotografia: Marc Castellà

Et miro Terra Alta, aclofada entre muntanyes,
creixent a cada volta més alta i més feliç.
Voltada de miratges i veus que et són estranyes,
corrent l’or i la plata, damunt del taulell llis.

Et deixo sens deixar-te, car vius com l’estimada,
que m’ha donat la força per vèncer l’averany,
de plors i de gelades, de postes sense albada,
forjant-me dintre l’ànima, un plany i sempre un plany.

Sols tu amb ta presència, m’has enlairat la testa,
clavant-me unes ales al meu esperit cansat,
albirant-me la volta del cel que m’emmiralla,
la noia que fugia llençant-me una rialla,
el gaudi del paisatge, el gaudi de la festa,
eterna en tes entranyes, com un nadó daurat.

1967
"De l’amor a la Terra Alta", 1970