Autor: Josefina Vidal Morera
 

De sobte, et vaig veure a l’altra banda del carrer,
prop de les llums de trànsit.
Em va costar reconèixer-te
tan jove, tan plena de vida,
mirant davant teu amb arrogància,
sempre buscant un motiu, una raó
que compensés la teva ignorància,
la manca d’equilibri per poder jutjar
i emetre el veredicte que et marqués
les pautes del comportament.

Vaig sentir por quan tu també em vas fitar
amb un llampec de triomf a la mirada
i un esbós d’ironia als llavis pintats.
En apressar el pas -quasi corria-
per allunyar-me de la teva presència inesperada
em faltà l’alè. Amb el clapit del cor a la boca,
el toc de la teva mà sobre l’espatlla m’estorà.
No vaig girar-me, només vaig poder dir:
-Què vols? Ja és hora? – amb un fillet de veu
sorgint de la gorja atrapada.

El brogit del trànsit no em va permetre
oir cap resposta, tampoc l’esperava.
En tombar-me ja no hi eres,
Només hi havia la meva ombra i l’altra,
la que sempre m’acompanya i que mai
no s’havia fet corpòria.
Recolzada a un plàtan despullat per l’hivern
vaig tenir la sensació, cruel i despietada,
del pas irreversible del temps que em pertoca.

“A la intempèrie” dins A l’entorn del brocal, 2009