Autor: Isabel Solsona i Duran
 

Pel mur esbalaït
es despenjava la claror darrera
i pel camí de seda, l’aire dòcil
trafegava recances somnioses
damunt la rosa doble de l’argila.
La posta veremava el most dolcíssim
per les vives canals de les roderes.
Quan el murmuri blanc de la paraula
veníeu poc a poc, pàl·lides ombres
ja sense nom ni rostre.
Des de quina veu fosca aconseguíeu,
pels esglaons de vidre
arribar fins a mi?
Quina engruna de vida s’arrecera
vora la llantieta del record?
Jo sols puc dir que el pensament fendia
el gran silenci esgarrifat d’ocells
per a doblar les ombres assegudes
al vell pedrís amb la darrera encesa
regalimant dins les pupil·les foses.

"Poemes de tardor", 1984