Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis i raons tècniques, per a millorar la teva experiència de navegació, per a emmagatzemar les teves preferències i, opcionalment, per a mostrar-te publicitat relacionada amb les teves preferències mitjançant l'anàlisi dels teus hàbits de navegació. Hem inclòs algunes opcions de configuració que et permeten dir-nos exactament les cookies que prefereixes i les que no. Prem ACCEPTAR per a consentir totes les cookies. Prem CONFIGURACIÓ per a decidir les opcions que prefereixes. Per a obtenir més informació sobre les nostres cookies accedeix a la nostra Política de cookies aquí: Política de Galetes

Autor: Joan Margarit i Consarnau
 

En aquell institut de la postguerra
hauria d’haver aprés una mica de grec
i haver sortit amb un vernís dels clàssics.
Però, si aprendre alguna cosa allí
ja era difícil, res amb menys futur
que l’alemany, llavors entre les runes
negroses de Berlín sota la neu.
La meva era una llengua perseguida
i la d’ella una llengua derrotada.
En una aula petita de la torre
on era l’Institut, en entrar a classe,
sempre me la trobava de genolls
fregant vora un cubell i parlant sola.
No sé alemany, i en general em queda
un mal record de tota aquella gent,
però mai he oblidat el seu dolor.
Ara que passo comptes amb qui sóc
sento els genolls al fred de les rajoles
per esborrar el passar, com ella feia
amb la roja sanefa del mosaic.

“Estació de França”, 1999