Prodigis moderníssims

Autor: Jordi Pàmias Grau
 

La televisió, per a nosaltres,
homes del segle vint,
és una estranya caixa de Pandora:
un breu recinte màgic
que guarda mil i una meravelles.
A la nit, quan tornem del monòton treball,
què fem, de bell antuvi? Donar un petó a la dona
a corre-cuita, com si fos un deure,
amanyagar les cares rioleres
dels fills, que ens ronden, sense son encara,
i, immediatament, prémer un botó;
entaforar-nos a la nostra
butaca comodíssima
i esperar, impacients, que aparegui la imatge...
Oh petit desengany !Ella lava más limpio.
Limpie su ropa con Amor. Qui ho dubta
que la publicitat és una llauna?
Estranys ninots que volen fer gràcia, senyors
que somriuen, mostrant-nos un rellotge llampant,
i una esvelta xicota, moreníssima,
que brinda per nosaltres
amb una copa de xampany. Lloat
sia Déu! Ja han tallat els anuncis...Comença,
amb un gran espetec de música, una nova
i emocionant pel·lícula
americana, pertanyent al gènere
policíac. Podrem admirar, al llarg de l’obra,
l’actitud coratjosa de l’heroi,
la malvada i subtil traïdoria
dels seus antagonistes
-que, com és natural, s’odien entre ells i
ho arrangen tot a cops de puny-,
la ingènua mentalitat
d’aquella amiga seductora,
que porta uns pantalons cenyits
i balla frenèticament...
Sovint ens ofereix, la televisió,
dinàmics espectacles, adobats
amb pinya de Hawai i amb Coca-Cola!
I sense moure’ns de caseta. Mentre,
amb un posat silenciós, la dona
tresca a la cuina i les sopes ja bullen,
i cal rentar, de seguida, l’enciam.
El plat ja és a taula. Mecànicament
ens asseiem tots, brandem la cullera
i ens empassem el brou com un mannà: calent,
amb poca sal, per torna. Assaborim,
amb delit, l’episodi
culminant de la història: mentre el cap de la banda
-amb fils que mou la màfia- es banya en una platja
del Sud, hom veu, a primer terme
un estol admirable de dones en biquini
ja està a punt d’atrapar-lo
un policia astut, perseverant...Sens dubte,
La tele és un magnífic invent: fa dolça, amena,
la llar, i les vetllades de família no acaben
esmorteint-se com un trist llumí;
i pugen sans, els fills, i veuen món,
i comencen a entendre moltes coses...

“La casa dels avis” (Obra poètica I), 2011