Els pals de telèfon

Autor: Guillem Viladot Puig
 

Amb la seva figura allargada i l’estructura plena de nusos i d’esquerdes, eren una
mena d’esquelets de pins antiquíssims. Eren una mena de ganyota a vora de la
carretera que enfilava una distància per on la veu anava del poble a les ciutats.
Damunt seu hi repenjàvem les nostres orelles i una remor fonda ens excitava la
imaginació.
- Jo sento una veu de Barcelona.
- Jo, de Madrid.
- Jo, de París.
- Jo , de Pequín.
- Jo..., jo només sento un ocell.

I tots es burlaven de mi, pel que Jo havia dit.
Un dia, a l’esquena d’aquests pals , hi penjaren un cartell de llauna amb una calavera i
dues tíbies, que deia “ Perill de mort”.
Amb aquests signes sinistres s’havien acabat les veus de Barcelona, Madrid, París,
Xina...
Però els ocells van continuar fent sonores les tardes sense estudi.

"Cançons d’era", 1965