Tempestes

Autor: Rosa Fabregat Armengol
Aquest poema l'interpreta: Anna Gabernet
Fotografia: Marc Castellà

 

La tempesta es congria en el ventre celest.
La seva massa grisa no deixa respirar.
Fa estona que la notes. Només li cal un gest
a la natura gràvida, i al cel per deslliurar.

El potencial elèctric arriba al seu cimal.
El llamp esclata amb força, i el tro, el seu company.
L’esglai pacta amb l’angoixa i els cossos ens fan mal.
El cor batega foll. Sobre la terra el bany

de l’aigua salvadora, a cases i a terrats.
La pluja cau tallant. El vent bat amb furor
les corpreses capçades dels arbres fuetejats.
La natura es revolta. Espasmes de dolor.

En la vida també es congrien tempestes.
La calma de després, esbatana finestres.

“Cauen instants”, 2004
 

Comparteix-ho: